1- Geografía física
Els massissos del Montnegre i el Corredor són dues unitats de relleu ben definides que es disposen alineades en paral·lel a la costa, formant part de la Serralada litoral i constituint una barrera natural entre la plana litoral del Maresme i la depressió del Vallès i la Selva.
El substrat geològic dels dos conjunts muntanyosos està bàsicament format per un gran cos granític travessat per roques filonianes. A la part alta del Montnegre hi destaca una taca de material metamòrfic més resistent a l'erosió. Aquests materials pissarrosos són els que donen un caràcter marcadament més abrupte al massís del Montnegre. El clima mediterrani subhumit presenta variacions notables i es poden distingir dues zones climàtiques bastant diferenciades: les terres interiors orientades cap a la plana del Vallès, més fredes i humides, amb un caràcter lleugerament continental; els vessants orientats cap a marina, més secs i amb temperatures més suaus. Els rius i rieres són de règim majoritàriament esporàdic o estacional. El curs principal d'aigua és la Tordera que recull les aigües d'importants rieres de la vessant vallesana del Montnegre, com les de Vallgorguina, Olzinelles, Montnegre, Fuirosos i Ramió.

2- Vegetació
La situació geogràfica, el relleu i les variacions climàtiques entre els vessants interiors i els que miren al mar condicionen i donen diversitat a la vegetació que cobreix aquestes serres. La proximitat del mar, que proporciona un grau suplementari d'humitat ambiental, especialment a l'estiu, també afavoreix el desenvolupament d'una vegetació exuberant enriquida amb nombroses espècies de caràcter centreuropeu i, fins i tot, atlàntic.

3- Fauna
La varietat d'ambients de les serralades del Montnegre i el Corredor (alzinars, suredes, pinedes i brolles, boscos de ribera, pinedes, zones obertes i de conreu) propicia que el poblament faunístic sigui divers i abundant. L'existència de masses forestals denses i ben conservades afavoreix la prosperitat de les espècies de caràcter forestal. És el cas del senglar, el mamífer més gros d'aquestes serres, perfectament adaptat a la vida al bosc. Hi ha espècies boscanes mediterrànies com la geneta, la rata cellarda, l'esquirol, l'astor, el picot verd, el gaig o la serp blanca; i d'altres, pròpies d'ambients centreeuropeus: el gorjablanc, el talpó roig, la becada o el liró gris. Han estat identificades darrerament diverses espècies arborícoles de ratpenats, rares a Catalunya.
Destaca la presència de la típica comunitat mediterrània de carnívors: gat mesquer, fagina, toixó i mostela. Tanmateix, cal esmentar una espècie d'herbívor recentment introduïda: el cabirol, la població del qual ha experimentat un important creixement en pocs anys.
Les zones obertes, si bé escasses a l'interior del parc, són especialment riques en fauna. Aquestes àrees són importants per als depredadors com ara l'àliga marcenca, l'aligot, la guilla, la serp verda i el llangardaix perquè hi troben els elements bàsics de la seva alimentació.
Aquest espai se situa en una de les principals rutes migratòries d'ocells a la Mediterrània occidental, essent de gran interès per fer-hi observacions durant les èpoques de pas. Els ambients humits, rieres i torrents constitueixen l'habitat on prospera una gran varietat d'invertebrats i amfibis.

4- Paisatge
El Montnegre i el Corredor constitueixen un conjunt muntanyenc compacte i continu de relleu més aviat suau amb un paisatge remodelat per l'activitat humana i cobert de boscos mediterranis exuberants. Els dos massissos són, però, ben diferents. El Montnegre, més gran i abrupte, és també més salvatge i impenetrable. El Corredor, en canvi, mostra un relleu més amable i suau, de formes arrodonides per l'erosió que n'han afavorit l'ocupació agrícola de, fins i tot, les àrees centrals. Més del 95% de la superfície del parc és de caràcter forestal.

5- Història
L'home s'ha establert des de molt antic en aquestes serres. L'excepcional situació geogràfica i la riquesa dels recursos naturals ja van ser apreciats a la darreria del neolític, com ho evidencien el dolmen de la Pedra Gentil i el de la Pedra Arca.
Els pobles ibers, concretament els laietans, es van instal·lar, seguint els seus costums, a les zones d'alçària mitjana, com el turó del Vent i el puig del Castell, en què s'observen les restes dels seus assentaments. L'ocupació romana els va forçar a baixar a les planes on van aparèixer nombroses vil·les agrícoles.
A l’època medieval, la població s'agrupà en petits nuclis, més abundants en les zones baixes que en les altes. La importància de la religió a l'època es fa palesa en els nombrosos edificis religiosos disseminats pel parc natural.
La colonització agrícola posterior es reflecteix en els més de dos-cents masos que s'hi troben, d'entre els quals sobresurten Can Pradell de la Serra, Can Bosc i Ca l'Oller de Fuirosos, i també en un paisatge que és el resultat de l'alternança de boscos i de conreus i en el qual l'activitat de l'home al llarg de la història té, en conseqüència, una importància cabdal.
Actualment, el procés de recessió de l'activitat agrària, iniciat a la fi dels anys 50, ha fet desaparèixer pràcticament l'ús agrícola de les masies que, a poc a poc, es reconverteixen i es destinen a altres activitats.